L’espasa de ‘Star wars’ és una quimera

Escodrinyant 'Star Wars'

La UPC escodrinya la saga i juga a validar o refutar a través de la ciència els fenòmens que hi apareixen

El actor Mar Hamill encarna en la saga al personaje de Luke Skywalker

L’actorMark Hamillencarna el personatge deLuke Skywalker

Lucasfilm ltd.

És possible que la ciència-ficció hagi estat una gran generadora de vocacions. En aquest sentit, no es fa difícil d’imaginar que a alguns astrofísics d’avui se’ls activés el cuc del coneixement veient la primera trilogia de La guerra de les galàxies , emesa fa una mica més de quatre dècades. Tot i això, i amb el que saben actualment, és possible que ara els costés tornar a veure-les. Per què? Perquè potser el que hi apareix no suporta un mínima revisió científica... o sí. Aquest joc és el que han dut a terme aquesta setmana a l’ Escola d’Enginyeria de Barcelona Est ( EEBE), de la UPC. La idea, segons Emilio Jiménez, investigador del departament de Ciència i Enginyeria de Materials i un dels impulsors de la iniciativa, era “acostar la ciència i la tecnologia al públic i als estudiants”. I què millor que fer-ho amb pel·lícules que “es poden relacionar amb conceptes que són abstractes i difícils de comprendre”. Per començar, el mateix Jiménez, que de petit volia ser un jedi , va iniciar una de les xerrades amb la pregunta: és possible crear una espasa làser com la de la saga? Doncs lamentablement, la resposta és no. “No és possible perquè el làser va molt ràpid, és llum”, va asseverar. Ni tan sols és possible veure el seu feix perquè està col·limat (molt compactat): “Només veiem l’extrem quan es reflecteix en un altre objecte”. Tampoc no poden xocar, i molt menys generar espurnes. També és una quimera frenar-lo a una certa distància o desar-lo dins d’un objecte amb forma d’espasa. “Viatja a 300.000 km per segon, no hi ha manera d’aturar-lo”. La clau, afegia, ja la va donar Obi Wan Kenobi (personatge sobre qui s’ha estrenat una sèrie aquest divendres). “No és un sabre làser, és de llum”, va dir. Potser, reflexionava aquest investigador, se’n podria fer de plasma, “un plasma ionitzat amb un confinament magnètic”. “Per què no? –es preguntava–, hi podríem confinar el plasma, que té partícules carregades i que tenen massa. A més, poden xocar entre si i fan repulsió electroestàtica”. Però això, admetia, seria objecte d’una altra xerrada. I què passa amb la congelació de Han Solo mitjançant la carbonita? És això també un atac als fonaments de la ciència? En aquest cas, sembla que no. Segons Luis Carlos Pardo, del grup d’investigació de Caracterització de Materials de la UPC, la natura ho posa en pràctica des de fa milers d’anys. En concret, mitjançant alguns animals, com una granota de Sibèria o els tardígrads, comunament anomenats ossos d’aigua. El que fan, en paraules de Pardo, és quedar-se en un estat letàrgic quan les condicions són molt extremes i extreuen “l’aigua del seu cos i la canvien per un altre producte químic, com la trehalosa o el glicerol. D’aquesta forma, quan baixa la temperatura, no tenen aigua. I per què és important que no en tinguin? Perquè l’aigua cristal·litza, i aquests cristalls de gel tallen, per la qual cosa els segarien els teixits”. En canvi, la trehalosa o el glicerol, quan es congelen, no formen cristalls. “Així, en el moment en què les condicions són millors, aquests animals canvien altre cop la trehalosa per aigua i tornen a la vida”. Els investigadors proven de copiar aquest procés per aplicar-lo, per exemple, al trasplantament d’ òrgans: “No es poden congelar, els destrossaries”. “Quina és la idea darrere d’aquesta ciència-ficció? –es preguntava Pardo–, agafo aigua, la canvio per glicerol, congelo l’ òrgan tranquil·lament amb nitrogen líquid i, d’aquí a 5, 10 o 20 anys, quan el necessiti, canvio el glicerol per aigua i ja es pot operar amb tota la tranquil·litat del món”.

“No és possible perquè el làser va molt de pressa: és llum, no es pot frenar a una certa distància”

Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...