Haptika: quan un TFG es converteix en una solució que canvia vides

Jordi Puig és alumni de l’Escola d’Enginyeria de Barcelona Est (EEBE), on va cursar el grau en Electrònica Industrial i Automàtica. Durant el grau va ser membre actiu de l’associació Cima 3D i quan al final del grau va haver de decidir la temàtica del seu Treball Final de Grau (TFG) es va plantejar unir el que havia après, la seva experiència a l’associació en la branca de pròtesi i la seva passió per la robòtica per crear un dispositiu que ajudés a les persones amputades més enllà de la pròpia pròtesi.
El seu pas per la formació Industrial Tech de l’Espai Emprèn de la Universitat Politècnica de Catalunya ·BarcelonaTech, un màster en Disseny i Enginyeria de Desenvolupament del Producte a UPC School, i especialment la seva empenta, el van portar, amb l’orientació de l’Espai Emprèn, a crear l’startup Haptika Medical Tecnologies, juntament amb Albert Lladonosa, Jung Ji Suh i Núria Aguado, també alumni UPC. A l’start up han desenvolupat el projecte de TFG del Jordi per aconseguir un innovador braçalet sensorial per a pròtesis de braç que permet que les persones usuàries de pròtesis de braç recuperin la sensació de tacte i de força en agafar objectes.
I amb ella no para d’aconseguir premis, entre molts d’ells, el James Dyson Award 2025 en la seva fase nacional, el Creatic i Antena TrenLab, a la 20ena Edició del Premio Jóvenes Máshumano, premi al millor TFG d'ENGINYERS BCN, o el primer premi a la categoria University dels Santander X Spain Award 2025. 

-Per què vas triar el grau d'Enginyeria Electrònica Industrial i Automàtica i per què va decidir cursar-lo aquí a l'EEBE?
Jo des del principi sabia que volia tirar per l'enginyeria i sabia que l'UPC era de les universitats de referència aquí a Catalunya en enginyeria. Sempre m'havia agradat de la part de robòtica, programació i tot això. Sempre havia fet projectes robòtics en projectes 3D i Arduino i vaig decidir que aniria a l'UPC a fer electrònica. Vaig veure que l'EEBE era un bona Escola en un bon campus i vaig decidir venir a estudiar aquí.

-Durant els teus estudis vas formar part d’una de les associacions, a CIMA3D. Per a tu com va ser l'experiència d'estar en aquesta associació? Què et va aportar de cara tant als estudis com després a plantejaments professionals del futur?
Jo crec que les coses més importants que té l'UPC són les associacions, perquè és on realment comences a tocar coses de veritat, sense anar a una empresa i sortint de l'aula. Perquè a dins de l'aula hi ha coses que no toques fins a les optatives o directament no ho toques. I a les associacions des del primer dia estàs començant a posar en pràctica el que has après.

I per a mi poder anar a CIMA va ser com posar en pràctica tot el que havia après tant a la carrera com coses noves i poder començar a tocar coses en si. És on va sorgir també tot el projecte d'Aptika i també les ganes de voler fer coses noves.

-Va haver-hi alguna assignatura que et fes pensar en dedicar-te a la tecnologia mèdica?
Jo des de petit ja quan vaig començar el batxillerat ja tenia aquest focus de una robòtica aplicada a medicina, alguna cosa que pogués ajudar les persones. I als meus estudis de batxillerat, al treball final de recerca, vaig fer una pròtesi impresa en 3D i després a la universitat vaig entrar a CIMA per seguir treballant en aquest tema.

I després, durant la carrera, sí que el que em va agradar molt van ser algunes optatives que t'ensenyaven més amb pràctica temes de programació, electrònica i tal. I allà va ser, juntament amb CIMA, on em vaig adonar que podria crear alguna cosa més enllà de la universitat, alguna cosa que podies ajudar realment a les persones.

-Perquè el projecte d'Haptika ve a partir del teu TFG. D'on va sortir la idea inicial?
El fet d'estar a CIMA, en va permetre entrar bastant en el sector de les pròtesis. Perquè a CIMA estàvem fent un projecte on volíem participar en el CYBALON, que és una competició que es fa a Suïssa, on presentes la teva pròtesi i passes diferents proves. Això el que em va permetre és entrar molt en aquest món, entendre més com funcionen les pròtesis, els usuaris que volen, quins problemes hi troben, poder tractar amb altres gent, amb usuaris de pròtesis.

I allà em vaig adonar que el problema real no estava en fer una nova pròtesi que fos superinnovadora, perquè realment ja n'hi ha, però costen molts diners. El que vaig veure és que el que calia era un dispositiu que permetés fer aquestes funcions i es pogués combinar amb les pròtesis que ja utilitza la gent del mercat. I així és com va sortir la idea d'aquest TFG.

-Ens pots explicar com és el dispositiu, com funciona?
Ha anat evolucionant al que és ara, és un dispositiu que consta de dos parts. Una és un guant que el que té sensors en els dits i el que et detecten és el contacte que estàs fent amb els objectes, o sigui la pròtesi amb els objectes, i la força que l'usuari està exercint amb la seva pròtesi. I després hi ha un braçalet que l'usuari es posa a la part superior del braç, on li dona un estímul, vibratori en aquest cas, indicant-li quina força està fent, si està tocant o no està tocant, i així li pot fer tasques i tenir un control sobre la pròtesi que abans no tenia.

-I en quin moment et vas adonar que aquest TFG que havies fet no es podia quedar aquí, que tenia opcions de convertir-ho en una empresa?
Doncs mira, a mi em va passar això quan estava acabant el prototip i vaig anar a casa d'en Joan, que és un usuari de pròtesis que, degut un accident d'elèctric, es va quedar amputat de braç i cama, i l'altra mà la té immòbil. És a dir que depèn totalment de la seva pròtesi.

Vaig anar a casa seva i vam provar el primer prototip, que era una part d’electrònica, una mica encapsulat en impressió 3D i ja està. Allà, quan vam fer les primeres proves vaig veure que li anava molt bé, més bé del que jo em pensava.
I al veure-li la cara d'en Joan i tot plegat, vaig dir, això pot arribar més enllà d'un treball universitari, puc ajudar més persones, i realment pot ser útil.

I al veure el Joan, que començava a agafar les coses i ho podia notar, tenir una percepció del que ell estava tocant, va ser el punt d'inflexió, de pensar que podria ajudar més gent.

-Què ha estat més difícil de passar de ser un estudiant d'enginyeria a ser el fundador d'un startup?
Hi ha molts passos i molts canvis de percepció, molts canvis en un temps molt curt. Perquè jo vaig acabar el grau fa dos anys, el juny del 24, i vaig acabar el màster ara fa uns quants mesos, i vaig passar del que era un projecte universitari de cop a un startup, és com un canvi molt gran, haver d’ aprendre moltes coses de cop.

I la veritat és que entendre aquest món, no només tu, sinó com pensen l'altra gent com els inversors, o gent que ja té molta més experiència en empresa, és un canvi bastant gran, bastant ràpid, que cada mes que costa.

-Per tirar endavant l’startup has fet us dels serveis de l’Espai Emprèn, què és el que t’ha aportat?
El que jo vaig trobar millor és que t'ofereixen moltes possibilitats participar en diferents iniciatives, projectes, programes, com l'Industrial Tech, que és el programa que vaig participar jo, i que va ser com una mica el punt d'inflexió on vaig decidir que transformava aquest projecte d'un TFG a una empresa, en un projecte més enllà de l'àmbit universitari.
I totes aquestes coses no les trobes si no vas a programes com aquests, com el que fa Emprèn, o sense la seva ajuda, o amb altres temes com aquests, i les connexions que també t'aporten.

-Has fundat l'empresa amb més socis, altres estudiants que són també d'aquí de l'UPC?
Sí, vaig començar jo, amb el TFG, aquí sí que estava sol, i després el vam seguir fent com a treball de final de màster que també vam fer a la UPC al Centre CIM. Allà vaig seguir fent el projecte amb tres companys més i ara estem mirant, avaluant una mica, tot el tema de la constitució d'empresa i com es repartiria en general amb tothom.

-I quina importància li dones al fet d'haver-ho treballat amb equip, de no portar-ho tu sol?
S'ha de dir que tenir altres companys és bastant motivador, no només en el sentit que tu no ho estàs fent les coses soles, sinó a nivell psicològic, que saps que no estàs sol, saps que si passa alguna cosa tens altra gent per explicar-los i pots tenir altres  perspectives.

I no és com quan estàs tu sol, no només a nivell de treballar, sinó a nivell de motivar-nos entre nosaltres. I no només equip, sinó que jo el que trobo molt important és rodejar-te de la gent adequada. Perquè l'equip és molt important, que tinguis equip i bo, tenir bons contactes, saber, quan tens un problema, aconsellar-te bé i tot això. Jo crec que és bastant crucial en els principals moments quan comences.

-I quins són els reptes que té ara Aptika a curt termini?
Doncs els reptes més propers que tenim ara és intentar validar aquest producte, que és una cosa en el que ja estem treballant, amb col·laboracions amb algunes institucions públiques i altres ONGs. Ja estem començant a fer els tràmits per poder començar a provar el pilot i després també arribar al mercat, que és un repte bastant gran però que estem intentant aconseguir.

-Els coneixements que has tingut durant el Grau i després el Màster els has pogut  aplicar, t'han servit?
Sí, és tan fàcil com que tots els treballs que hem anat fent de Grau i de Màster han sigut l'evolució d'aquest projecte.

Tot el que s'ha après durant aquest curs, tant en el primer Grau d'Electrònica, tot el que és circuits, programació electrònica en general, robòtica, tot això s'ha aplicat en el TFG i posterior amb el treball de final de Màster, tota la part de com es dissenya un producte des de zero, com es fa un rediseny, tenir en compte els requisits de la part clínica, usuaris i tot això.

-Heu tingut ja un gran reconeixement amb el James Dyson. Què ha significat per l'equip al guanyar aquest premi?
La veritat és que em va fer molta il·lusió. Nosaltres no ens ho pensàvem ni de broma poder-lo guanyar, però quan ens ho van dir va estar molt guai. Els premis sempre et fan il·lusió perquè és un reconeixement a nivell de visibilitat, et donen molta visibilitat, i a nivell econòmic de vegades et donen un cert finançament, que per començar el projecte és necessari.

Però nosaltres sempre diem que el millor abans de guanyar premis és saber que el teu producte, que el teu prototip que estàs fent, que el que estàs fent té sentit i que pots ajudar a les persones. I nosaltres el que ens focalitzem més a celebrar que a un li agradi el que ha provat que no un premi, tot i que també són importants.

-I per què creus que va valorar el jurat, el vostre treball? Què va veure de diferent en relació amb altres projectes que es van presentar?
Jo crec que és un projecte que inclou bastantes coses, bastant 360. Té una part social, un impacte social, que vol ajudar persones en l'àmbit mèdic. Té una part que és de hardware, d'electrònica, física, disseny de producte, coses que s'han de treballar, coses tangibles, diguem. I després també té una part d'equip que és bastant important.

Llavors jo crec que és un projecte bastant versàtil, que inclou moltes coses, i jo crec que ho van tenir en compte tot plegat.

-I de cara a la sortida al mercat, quin futur veieu?
Nosaltres també hem hagut d'anar encaminant una mica el projecte en funció del que anàvem aprenent i de les possibilitats que teníem tant de sortir al mercat com amb el nostre producte.

I la idea és que intentar no allunyar-nos molt a aquesta sortida de mercat, sinó que mirar a veure que a principis del 2027 puguem llençar un primer producte enfocat a usuaris, no en l'àmbit mèdic, sinó per portar-lo en el dia a dia, i que ja pugui començar a ajudar i proporcionar-li aquest feedback sensorial als usuaris de pròtesis.

I la idea després és intentar evolucionar una mica aquest producte i enfocar el mercat de la rehabilitació per ajudar no només a persones amputades, sinó a persones amb altres malalties neurològiques o esclerosi múltiple, que també hem vist que té bastant de sortida.

-Què li diries a un estudiant que ara mateix es troba que ha de fer un TFG i que va perdut, que no sap què fer? Què li recomanaries?
Doncs el primer que li diria és que es posi a fer coses. O sigui, no saps què pots fer fins que no et poses a fer-ho. Perquè jo el que m'he trobat és que quan comences a tocar coses, quan comences a posar-te a tocar en el laboratori electrònic, en mecànica, a dissenyar, a imprimir en 3D tot això, comences a saber el que t'agrada, el que no t'agrada, on pots innovar, on no pots innovar i quins límits tens tu i el que pots fer. Llavors, jo el que els recomanaria és que si volen fer alguna cosa, que ho facin o que comencin a provar amb el que sigui.

Però la millor manera de començar és començant.

-I als qui veuen el fet de crear la seva pròpia empresa com una cima molt alta?
S'ha de tenir molta visió, perquè jo el que m'he trobat és que avui en dia innovar com a tal és molt difícil. Està tot inventat, gairebé,  si tu vols reinventar la roda és pràcticament impossible. El que sí que pots fer és posar-te a fer coses, entrar en un nínxol del mercat, veure els problemes que té, entendre'ls, parlar amb els seus usuaris i donar-los solució a aquests problemes.

El consell que diria és que cal trobar un nínxol, focalitzar-te molt, aprendre el màxim de la gent que està allà, i d'aquí ja et sortiran idees per poder triomfar.